CONSERVATIVE MEP FOR SCOTLAND

Why Catalonia needs an Edinburgh Agreement (In English and Catalan)

05.02.2014.

A number of notable treaties have been signed in Edinburgh, as befits the capital of a kingdom.  The first recorded treaty dates from 1328 and signalled peace between England and Scotland. The treaty was signed by Robert the Bruce no less. Of course not all Edinburgh treaties have been a triumph. The whole European Parliament Brussels-Strasbourg travelling circus and its €130 million a year cost, is enshrined in the Treaty of Edinburgh dating from 1992.  All of which brings me to perhaps the most important Edinburgh Treaty of them all.  On the 15th of October 2012 the British Prime Minister and the Scottish First Minister signed the Edinburgh Agreement, which paved the way for the Scottish Independence Referendum.  

Negotiations on the Edinburgh accord were not straightforward, nor were they quick. The Prime Minister entered the talks with a very clear negotiating position: ‘We owe the Scottish people [a referendum] that is fair, legal and decisive…’ By the time the negotiations were complete, both governments had agreed to be bound by the outcome of the referendum, and legislation was passed by the Westminster Parliament to ensure this. 

Agreement was reached on the key questions: there would be a single question on the ballot paper with a straight ‘Yes/No’ response option; the franchise would be extended to include 16 and 17 year olds for the first time; spending limits would apply to the referendum campaign; as well as the agreement of both sides to facilitate ‘a result that everyone will respect’. 

It is easy to take the Edinburgh Agreement for granted; to assert that the UK government would have been compelled to reach some sort of accommodation with the Scottish government, given the extraordinary Scottish election result; to argue that a binding referendum was inevitable.  Of course there was nothing inevitable about it.  Look to Catalonia and to Spain to see how badly such a situation can be handled by a government.

The President of Catalonia, Artur Mas is currently facing formal criminal charges for his involvement in the recent ‘Popular Participatory Process’.  Under Spanish law, he has been charged with crimes ranging from disobedience and perverting the course of justice to misuse of public funds.  If found guilty he could in theory face 10 years in jail, and he would certainly be barred from seeking public office.  

Worth remembering also that the Catalonian Government only staged a participatory process in the first place because they had been specifically banned by the Spanish Supreme Court from staging a referendum.  The Spanish Supreme Court also banned all Catalan public officials from involvement in the participatory process, the use of all public buildings as polling stations, the use of the electoral roll, even the use of the existing ballot boxes.  It would be hard to imagine any greater obstacles that could have been erected in the way of the poll.

It remains unclear how the Catalan conundrum will be resolved.  Some predict the Spanish government will fall at the next election and clear the logjam.  Maybe.  Some suggest that staging a plebiscite election in Catalonia, followed by a Unilateral Declaration of Independence might work. Maybe. My gut feeling is that the issue will only be resolved when the politicians from Barcelona and Madrid sit in the same room and hammer out their own Edinburgh Agreement.  Then it will work.

Catalan Translation

A Edimburg s'han firmat diversos tractats importants, com correspon a la capital d'un regne. El primer que es coneix data del 1328 i segellava la pau entre Anglaterra i Escòcia. Se'l coneix com el Tractat d'Edimburg-Northampton i el va firmar Robert I d'Escòcia. No tots aquests acords han estat exitosos. Potser el més frustrant és el que van firmar els líders de la UE el 1992. Tot el circ ambulant del Parlament Europeu de Brussel·les i Estrasburg, que ens costa uns 130 milions d'euros anuals, està consagrat al Tractat d’Edimburg.

Això em porta al que potser és el més important de tots: el 15 d'octubre del 2012, el primer ministre britànic i l'escocès van firmar l'Acord d'Edimburg, que donava via lliure al referèndum d'independència d'Escòcia. Les negociacions no van ser ni senzilles ni ràpides. El primer ministre escocès tenia una posició negociadora de partida molt clara: «Devem als ciutadans escocesos [un referèndum] que sigui just, legal i decisiu...». Al culminar les negociacions, els dos governs havien decidit acatar i considerar vinculant el resultat del referèndum, i per aquest motiu el Parlament de Westminster va aprovar la legislació corresponent.

L'acord incloïa els temes clau: les paperetes tindrien una única pregunta que es podria respondre amb un simple sí/no; el cens s'ampliaria per incloure les persones de 16 i 17 anys per primera vegada; la campanya del referèndum tindria límits de despesa, i, segurament el més important de tots, les dues parts van acordar «respectar el resultat». És fàcil donar l'Acord d'Edimburg per fet, afirmar que el Govern britànic havia de pactar amb el d'Escòcia després del resultat extraordinari de les eleccions escoceses i dir que un referèndum vinculant era inevitable. Però és evident que no era inevitable. Només cal mirar Catalunya i Espanya per veure com pot gestionar de malament un govern una situació d'aquest tipus.

Al president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, se l'ha acusat formalment de delictes que van des de la desobediència i la prevaricació fins a la malversació de fons públics per haver organitzat recentment un «procés participatiu popular». Si se'l declara culpable, en teoria li poden caure 10 anys de presó. Convé recordar que el Govern català va impulsar un procés participatiu perquè el Tribunal Constitucional espanyol li havia prohibit específicament convocar un referèndum. El Tribunal Constitucional espanyol també va prohibir que els funcionaris catalans s'impliquessin en la consulta, la utilització d'edificis públics com a col·legis electorals, l'ús del cens i fins i tot l'ús de les urnes existents. Costen d'imaginar obstacles més grans per a la realització de qualsevol consulta.

No és clar com es resoldrà la qüestió catalana. Alguns prediuen que l'actual Govern espanyol caurà en la pròxima cita electoral i que el nus es desfarà. Potser. Altres diuen que fer eleccions plebiscitàries a Catalunya i una declaració unilateral d'independència és la solució. Potser. La meva sensació és que la qüestió només es resoldrà quan els polítics de Barcelona i Madrid s'asseguin en la mateixa taula i siguin capaços de construir el seu propi Acord d'Edimburg.